REALISME MÀGIC

Albert Sala no és un hiperrealista sinó un realista màgic. L’antecedent de les seves obres el trobem en el paisatge de Delf, de Vermeer, o en les vistes de la vil·la dels Mèdicci de Velázquez, tot i que no per això ha deixat d’estudiar profundament l’art no figuratiu, però sense sotmetre’s a les normes academicistes. El seu art expressa la poètica sense temps; allò temporal del seus paisatges ve donat pels ésser humans i la seva pròpia ànima. Aquesta penetra, en ocasions, en els recòndits racons dels edificis que pinta, i allí lentament, minorant el ritme del seu fulgurant pinzell, la seva pintura s’aquieta captant “l’ego” dels objectes i dels éssers, ja siguin melancòlics coloms o  homes desolats. Però aviat torna al carrer, passejador i visionari, torna a reprendre l’emoció de la ciutat humida; “El paisatge és un estat de l’anima” i la de l’Albert Sala, artista bo i net, ens garbella les asprors de la feridora quotidianitat, sublimant el més plàcid de l’àmbit ciutadà.

JOAN LLOP I SELLARÈS
Editor de la revista Gal-Art