Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferències, entre altres tasques. Si continueu navegant entendrem que accepteu la nostra Política de privadesa.

D'acord Més informació
n° visites: 35930   |    |  Avís legal
portada
 


ALBERT SALA i ELS PARANYS DE LA REALITAT


L’obstinada realitat, també en art, imposa els seus paranys. Pot fer que una obra abstracta o matèrica sigui absolutament realista; o bé que la pintura paisatgística habitual, que solem identificar amb el nom d’Escola d’Olot, sigui d’allò més convencional i antirrealista.

O fa, per a qui sap copçar-la, que tot i estar present, no hipotequi la creativitat. Això és el que s’escau amb l’obra de l’Albert Sala. El seu és un “realisme tranquil”, no de manifest. És a dir, no es complau en deliberats exhibicionismes de caire fotogràfic o hiperrrealista, però tampoc no s’esplaia en manualitats gestuals o cal·ligràfiques. És una obra, doncs, que lluita per plasmar la realitat, sovint desballestada, en quelcom equilibrat, construït, i n la qual les dades d’aquesta realitat -fins i tot les de les vistes urbanes més trivials, els vaixells o els trens- adquireixen la veritable categoria de l’obra d’art.

Perquè més enllà d’allò transcrit, de la seva patent construcció, equilibri formal i ponderació cromàtica, hi glateix la guspira, tan difícil d’aconseguir, de la creativitat. Una creativitat que només es pot resoldre a través d’una lluita ferotge amb la tela, la realitat i el que es vol dir. Albert Sala converteix aquesta tensió, aquesta lluita interna i externa de contraris, -com dèiem- en una realitat pictòrica tranquil·la i encalmada. D’aquesta manera la ciutat, el mercat, el moll, l’edifici històric, el tren, deixen de ser dades urbanes o paisatgístiques per a esdevenir, simplement, pintura.



JAUME FÀBREGA i COLOM
Associació Internacional de Crítics d’Art
1994




ALBERT SALA i LA FUGACITAT URBANA


El paisatgisme és un gènere d’una alta consideració comercial, sovint més que artística. Per això els artistes que es mantenen fidels a aquesta modalitat de considerable projecció, com Albert Sala, mereixen un plus d’atenció quan, a més, ens proposen un llenguatge rigorós i contemporani, més enllà de la trivialitat.

Les vistes urbanes tenen una llarga tradició en la història de la pintura i de forma recent, en quan a proposta monogràfica, des del segle XVIII. Travessen amb èxit tots els llenguatges de l’art contemporani, del impressionisme a l’expressionisme, sense oblidar el hiperrealisme i, perquè no, certes manifestacions no objectuals. És un llenguatge que ens continua interpel·lant, com en el cas de Albert Sala: no es tracta d’un “vedutisme” convencional, sinó d’una proposta que, més enllà del tema, ens introdueix en una poètica fugacitat urbana.

Les llums i les ombres de la ciutat, del neó a  la provocada pels efectes atmosfèrics, són recreades d’una forma tan virtuosa com, a la vegada, sensible: més enllà de la postal, més enllà de la fotografia, més enllà de la instantània –però contant amb tot això-. Vet aquí unes imatges, que de Florència a Barcelona, de New York a Madrid, recreen l’espai urbà amb els seus habitants i, sovint, la sorpresa d’un instant de fugacitat provocat per la llum, l’atmosfera o la mateixa aventura humana inherent a la ciutat.


JAUME FÀBREGA i COLOM
Associació Internacional de Crítics d’Art
2001